La teoria funcionalista de la comunicació

La teoria funcionalista de la comunicació neix a principis del segle XX de la mà de Harold Lasswell, un dels pares de la comunicació de masses. Està estretament associada a la mass communication research, la qual pretendria analitzar els efectes socials, culturals i psicològics dels missatges transmesos a través dels mitjans de comunicació massius.

“(…) el funcionalisme considera que la societat és bàsicament un conjunt de parts – institucions, creences, valors, costums, normes, etc.- interrrelacionades, cada una de les quals té una finalitat concreta. Cap d’aquestes parts, tant pel que fa a la seva existència com al seu funcionament, no es poden comprendre si les prenem de manera separada del conjunt” [1]

Així, el funcionalisme tracta sobre el poder dels mitjans de comunicació sobre la societat, afirmant que els mitjans de comunicació sempre tenen la intenció d’obtenir un efecte sobre el receptor, intentant persuadir als espectadors.  Per tant, aquesta teoria es centrarà en investigar la capacitat dels mitjans per relitzar les seves funcions (conducta dels receptors, interessos de l’audiència, poder i efecte dels mitjans).

“Els plantejament funcionalista aplicat als estudis de la comunicació comporta analitzar si els mitjans de comunicació de massa, entessos com un subsitema social, promouen la integració del sistema social o si, contrariament, en fomenten la desintegració o atomització.” [2]

[1][2] BUSQUET, J., MEDINA., A., SORT, J., La recerca comunicativa. Principals escoles i tradicions. UOC