La revolució digital

La evolució dels mitjans de comunicació ha estat lligada des dels seus inicis al desenvolupament tecnològic. Aquests han anant evolucionant i fent-se, cada cop més, més assequibles i a l’abast de tothom. Actualmet però, ens trobem inmersos en un entorn en el qual la tecnologia digital és una realitat.

“La revolució interactiva és la convergència de tres tecnologies tradicionals: televisió, telefonia i informàtica. És a dir, que en un mateix mitjà es fusionen ordinador, televisió, vídeo i telèfon, i que per un mateix cable viatgen juntes dades, text, so i imatge”. [1]

El desenvolupament de les tecnologies de la informació i la innovació digital, ha influit i canviat la societat: des de la manera de pensar de la gent, com es comunica, treballa i fins i tot es comporta. Així, aquests canvis afecten directament al comportament de la societat i els seus costums; des de la llar a la possibilitat de treballar des de qualsevol lloc, permetent la possibilitat d’interactuar amb persones de pràcticament qualsevol punt del planeta de manera immediata.

No obstant, aquests canvis han arribat de manera molt ràpida, tant que potser no ens hem adonat de tot el que implicaven. I per això crec que en molst aspectes es necessari passar-se a pensar en les conseqüències d’aquests i reflexionar sobre si és necessari canviar algunes coses per tal d’adaptar-los correctament. Em refereixo per exemple al espais de treball. Com comentava, ara és possible treballar des de qualsevol lloc, connectar amb qualsevol de manera instantània, veure’s en vídeo en temps real, parlar cara a cara sense necessitat d’estar en el mateix lloc.

Personalment, crec que de vegades passem per alt la capacitat d’adaptació de les diferents generacions a aquests canvis: mentre que els més joves són natius digitals, els no tan joves són “digitals adaptats”, no han nascut amb la tecnologia, sinó que s’han adaptat a ella. Així, la generació actual que ronda els 35 ha passat més de la meitat de la seva vida sense telèfon mòbil i Internet ni tan sols existia. Per tant, la manera en que uns i altres viuen i comprenen la tecnologia no pot ser igual. Però no obstant això, aquestes generacions tan diferents conviuen i comparteixen un mateix espai i una mateixa societat.

 

 

[1] CAMPO VIDAL, M., Motors de la transformació del mapa de la comunicació. UOC

 

 

La recerca en comunicació

La recerca en comunicació té el seu origen en el període d’entreguerres. En aquesta primera etapa (anys 20-40) es segui el model de l’agulla hipodèrmica de Lasswell, el qual es basava en la teoria conductista (estímul-resposta). “Per Lasswell, els mitjans de comunicació eren concebuts com instruments de persuasió i propaganda, capaços de modelar comportaments, actitud i valors per una relació directa amb el públic” [1] En aquest primer periode els mitjans de comunicació eren considerats com a armes poderoses i persuasives d’influència directa sobre la població, i per tant, es creia que el receptor estava sotmés irremediablement a la mercè del comunicador. Aquesta creença estava molt present a causa de la propaganda política que es va utilitzar durant la primera Guerra Mundial i el fort impacte que va tenir sobre la població.

No obstant, posteriorment es dóna una segona etapa (anys 40-60) en la que deixa de dominar el paradigm de Lasswell per a passar a la teoria de l’exposició i percepció selectiva de Lazarsfeld i Katz. En aquesta etapa, predomina la teoria dels efectes limitats i es sosté que “és molt important conèixer la motivació, personalitat i actitud dels membres de l’audiència per a comprendre el tipus de sel.lecció que es fa dels continguts presents en els mitjans de comunicació de masses i els significats que se’ls atribueix” [2] Els autors, a Los medios de comunicación de masas, el gusto popular y la acción social organizada, negaven que els mitjans de comunicació fossin tan poderosos com es creia, i afirmaven que tenien una influència limitada sobre actituds i comportaments polítics: “(…) Según nuestro parecer, y lo planteamos a manera de hispótesis, el papel social atribuido a los medios de comunicación de masas, por el solo hecho de que exiten, ha sido, por lo general, sobrevalorado (…) Es evidente que los medios de comunicación de masas llegan a un público enorme (…) Son, sin embargo, simples cifras de oferta y consumo, que no registran los efectos de los medios de comunicación de masas. Tienen un valor para mostrar lo que la gente hace, pero no para comprobar el impacto social y psicológico de los medios de comunicación de masas” [3]

 

[1] [2] BUSQUET, J., MEDINA, A., SORT, J., “La història de la recerca en comunicació”. Materials UOC: Mòdul 2. Mitjans de comunicació digital. Història i actualitat.

[3] LAZARSFELD,P., MERTON, R., Los medios de comunicación de masas, el gusto popular y la acción social organizada.

La teoria funcionalista de la comunicació

La teoria funcionalista de la comunicació neix a principis del segle XX de la mà de Harold Lasswell, un dels pares de la comunicació de masses. Està estretament associada a la mass communication research, la qual pretendria analitzar els efectes socials, culturals i psicològics dels missatges transmesos a través dels mitjans de comunicació massius.

“(…) el funcionalisme considera que la societat és bàsicament un conjunt de parts – institucions, creences, valors, costums, normes, etc.- interrrelacionades, cada una de les quals té una finalitat concreta. Cap d’aquestes parts, tant pel que fa a la seva existència com al seu funcionament, no es poden comprendre si les prenem de manera separada del conjunt” [1]

Així, el funcionalisme tracta sobre el poder dels mitjans de comunicació sobre la societat, afirmant que els mitjans de comunicació sempre tenen la intenció d’obtenir un efecte sobre el receptor, intentant persuadir als espectadors.  Per tant, aquesta teoria es centrarà en investigar la capacitat dels mitjans per relitzar les seves funcions (conducta dels receptors, interessos de l’audiència, poder i efecte dels mitjans).

“Els plantejament funcionalista aplicat als estudis de la comunicació comporta analitzar si els mitjans de comunicació de massa, entessos com un subsitema social, promouen la integració del sistema social o si, contrariament, en fomenten la desintegració o atomització.” [2]

[1][2] BUSQUET, J., MEDINA., A., SORT, J., La recerca comunicativa. Principals escoles i tradicions. UOC

Adorno i Horkheimer, La industria cultural: Ilustración como engaño de masas

 

 

Theodor Adorno i Max Horkheimer van ser filòsofs i pensadors alemanys, membres de la Escola de Frankfurt, els quals van escriure de forma conjunta l´article “La industria cultural. Ilustración como engaño de masas”, publicat al llibre Dialectica de la Ilustración (Dialektik der Aufklärung), el 1947. Un article que és una crítica a la funció dels mitjans de comunicació de la época (post Segona Guerra Mundial) i a on els autors introdueixen el concepte d’“indústria cultural”, amb el que defineixen la progresiva valorització i mercantilització de la cultura i a on manifesten el seu desencantament respecte el marxisme i la societat il.lustrada.

D’aquesta manera, d’una banda els autors fan servir el terme d’ indústria cultural per construir una crítica (des d’una perspectiva marxista) a la producció en serie de cultura, és a dir, reproduint el model industrial , i entenent aquest model com una forma d’estendre i d'introduir els valors de la classe dominant a les classes populars. D’altra banda, Adorno i horkheimer  denuncien la manipulació de la conciència de les mases, i critiquen com a través d´una indústria de la cultura es fa cada cop més difícil qualsevol pensament crític.

Sostenen que la indústria cultural impedeix la formació d´individus autònoms e independents, capaços de jutjar conscientment.Afirmen que l´home es troba dins d´una societat que el manipula , segons els seus interessos, a través dels mitjans de comunicació i es plantejen l´impacte dels medis de comunicació en la societat:

“El cine y la radio no necesitan ya darse como arte. La verdad de que no son sino negocio les sirve de ideología que debe legitimar la porquería que producen deliberadamente. Se autodefinen como industrias, y las cifras publicadas de los sueldos de sus directores generales eliminan toda duda respecto a la necesidad social de sus productos “ [1]

“El consumidor no es soberano, como la industria cultural desearía hacer creer, no es su sujeto sino su objeto”. [2]
 

D’igual forma, sostenen que la indústria cultural es presenta com una modalitat moderna, adoptada pels medis de comunicació de mases, per a la producció de les seves obres. Comparen la indústria cultural amb la producció de la mercancia capitalista de la societat industrial (producció en serie, poca qualitat, enfocada a un públic masiu i poc exigent). Així doncs, critiquen la estandarització i afirmen que la indústria cultural generalitza tot, i que al produir els productes en masa, iguala tots els productes sense cap diferenciació, anulant també l´autonomía, la capacitat reflexiva i crítica dels receptors.

“La racionalidad técnica es hoy la racionalidad del dominio mismo. Es el carácter coactivo de la sociedad alienada de sí misma” [3]

 

Així doncs, Adorno I Horkheimer en el seu article critiquen les produccions culturals difundides pels medis massius de comunicació, considerant que l'art en la societat de masses és només una font de gratificació per a ser consumida,.

 

 

 

 

Referències

[1] [2] [3] ADORNO, T., HORKHEINER, M., Dialéctica de la Ilustración. “La industria cultural. Ilustración como engaño de masas”

Els mitjans de comunicació: història

Al llarg de la història l'ésser humà ha creat diferents tipus de mitjans per comunicar-se. Partint de la primera era en que es comunicaven amb senyals i signes, per passar a la primera comunicació a distància mitjançant els senyals de fum. L'escriptura sens dubte va ser un pas fonamental en el desenvolupament del progrés humà, primer amb manuscrits i molts anys després amb l'impremta, al segle XV. L'aparició de llibres va afavorir la comunicació i al segle XVI, gràcies a les impremtes mòbils era possible reproduir milers de llibres en diversos idiomes. També va fer possible la divulgació de contingut informatiu a través de diaris, els quals es van començar a publicar en Europa occidental.

Al segle IXX comencen els primer mitjans de comunicació a distància instantanis, amb l'invent del telègraf i el codi morse (Samuel Morse, 1844). Més tard, Graham Bell inventaria el telèfon al 1876, el qual permetia transmetre i reproduir la veu humana a distància. A partir de la primera dècada del segle XX i gràcies als avenços tecnològics, es va generalitzar la ràdio, i als anys 50 la televisió va passar a ser el medi de comunicació (i entreteniment) per excel.lència. Aquests dos mitjans es consideren els primers mass media, és a dir, els primers mitjans de comunicació que permetien una difusió col.lectiva de continguts, els quals són rebuts de forma simultània per una gran audiència.  

Posteriorment, Internet va revolucionar el món de les comunicacions: un mitjà de comunicació que permet comunicar-se i expressar-se, compartir o accedir a informació de manera instantània des de qualsevol lloc del món. Un mitjà que permet l'accés a una quantitat infinita d'informació i que permet connectar-se de manera instantània amb qualsevol part del món; un pilar bàsic per a l'era de la globalització.

 

Veieu aquest interessant vídeo sobre els mitjans de comunicació i la seva història. Es tracta d'un anunci de Carphone Warehouse, però que mostra de manera molt senzilla i gràfica la evolució dels mitjans de comunicació en la història de la humanitat:

 

 

La societat de la informació

El concepte de societat de la informació és controvertit. Hi han distintes versions i opinions al respecte, però tot i que no hi ha un consens en una definició universalment acceptada, genèricament es podria dir que és la societat vista com la successora de la societat industrial. La majoria d´autors coincideixen en dir que cap als anys 70, es va produir un important canvi en la manera en que funcionava la societat, passant del sector industrial al sector serveis.

De manera global, es podria dir que en la societat de la informació les persones reben una gran quantitat d'informació, la qual, gràcies als avenços tecnològics, arriba a través de múltiples vies i formats. D'altra banda, es caracteritza també per ser una societat globalitzada, la qual està interconnectada gràcies a la xarxa d'Internet.

Avui dia existeixen una gran multiplicitat de codis a través dels quals es pot rebre informació. Els mitjans de comunicació ja fa temps que van deixar de ser únicament la ràdio i la televisió. Ara, els mitjans de comunicació tenen múltiples formats i codis, els quals permeten noves vies i maneres més immediates i interactives de comunicar-nos.

Us deixo un link a un vídeo que m'ha semblat interessant i que explica de manera senzilla les característiques de la societat de la informació i dels seus orígens: